Al principi del llibre de Nombres veiem a Moisès en el tabernacle, rebent instruccions de Déu sobre el trajecte que els quedava per a arribar a la terra promesa. Hi havien habitat a Sinaí un any, realitzant la construcció del tabernacle i creixent com a nació. Ara, en el segon any, estaven llestos per a prendre possessió de la terra. Els faltava poc per a arribar.

Déu li demana que es faci un cens i es compten els homes disponibles per a la batalla. Aquí és on ens adonem de l'immens nombre de persones que viatjaven. Nombres 1:45-46 ens diu que «Tots els israelites de vint anys en amunt aptes per a la guerra van ser enregistrats segons les seves cases paternes, i el total d’enregistrats va ser de sis-cents tres mil cinc-cents cinquanta.»

Aquests eren de les dotze tribus d'Israel:
De la tribu de Rubèn, de Simeó, de Judà, d’Isacar, de Zabuló, dels fills de Josep van ser els fills d’Efraín i els de Manassès, Els de Benjamí, de Dan, de Aser, de Gad, i de Neftalí, Dotze grups en total.

Però els de la tribu de Leví no estaven comptats en aquest cens. Déu tenia una altra missió per a ells.

Ens diu a Nombres 4: «El total dels levites que Moisès i Aaron i els principals d’Israel van comptar, per les seves famílies i per les seves cases paternes, de més de trenta anys fins a cinquanta anys, tots els que havien d’entrar a complir el servei i la tasca de transport del Tabernacle de Reunió, segons el cens, va ser vuit mil cinc-cents vuitanta. Segons l’ordre del Senyor per mitjà de Moisès, a cadascú li fou assignada la seva tasca de servei i de transport. Van ser designats tal com el Senyor havia manat a Moisès.»
NOMBRES 4:46-49 BEC

A part del treball de sacerdoci, milers de levites s'encarregarien de transportar el tabernacle fins a l'arribada a la terra que Déu tenia per a ells. Havien de desmuntar-ho i muntar-ho en cada parada que fessin. Déu va establir que el campament es formaria amb el tabernacle en el centre, i a cada direcció acamparien les tribus en un ordre establert, tres cap al nord, tres cap al sud, tres cap a l'est i tres cap a l'oest. I Déu habitaria en el centre del campament, així com Déu vol habitar en el centre de les nostres vides.

La tasca dels levites estava repartida:
Aaron i els seus fills havien de cobrir l'arca del testimoni amb el vel de separació i després ho cobririen amb una coberta de cuiro.
Els fills de Queat portarien sobre les seves espatlles el tabernacle i els utensilis del santuari.
Els fills de Guerxon havien de transportar les cortines i cobertes de cuiro.
Els fills de Merarí portarien les taules, columnes i pals.

Tots participarien a desmuntar, transportar i tornar a muntar el tabernacle. No era una cosa que podrien prendre a la lleugera. Recordem que la glòria del Senyor omplia aquest tabernacle. És per això que es donen advertiments als escollits per a fer la tasca en un estat de puresa.

I se'ns diu “van fer els fills d'Israel conforme a totes les coses que va manar Jehovà a Moisès; així ho van fer.”

Una vegada més, no podem extrapolar la situació del poble d'Israel a la nostra aquí en el temps i lloc on vivim. Aquestes ocupacions i lleis de consagració eren per a la nació, i algunes només per a aquell moment en la història. Però podem quedar-nos amb alguns principis que surten a relluir en el text. Em criden l'atenció diverses coses:

T'adones que aquests homes levites no van triar la seva posició?
Imagina't, si eres home i naixies en la família dels levites, com a part de la teva identitat, serviries entre els 30 i 50 anys d'aquesta manera. Vint anys de la teva vida estarien dedicats a servir d'aquesta manera, amb tota la responsabilitat que això comportava. Em fa pensar en situacions en la nostra vida que rebem quan no les buscàvem, i les tenim per a un temps determinat. Penso en responsabilitats de cura de malalts en la família, cura d'ancians que ens necessiten, o atendre als teus preciosos fills. Acceptar aquestes tasques “assignades” amb determinació i bona actitud ens ajuda a dur a terme els treballs amb èxit i satisfacció.

Un altre detall que em crida l'atenció és que ningú que no complia aquests requisits podia fer aquesta tasca. En un moment en la societat en què s'estila voler fer just el que està dissenyat per a un altre, em tranquil.litza veure que Déu no segueix aquest joc. Hi havia treball per a tots; sempre n'hi ha. No és que defensem el conformisme, però sí l'acceptació de situacions específiques i a vegades de límits que ens impedeixen dur a terme algunes activitats. Un pot amargar-se per allò que no pot fer, o pot triar desenvolupar les seves habilitats al màxim en les circumstàncies en les quals es trobi i gaudir de veure que uns altres també arriben a desenvolupar les seves. Hi ha més goig a buscar la cooperació que a enfonsar-nos en la frustració.

Deixa'm que et pregunti, Tens arrels d'amargor per alguna cosa que en aquests moments no pots fer?
Et sents limitada per alguna condició física o alguna situació?
Potser el teu problema és diferent:
Estàs en una situació en la qual et sents insatisfeta, però saps que estàs fent el correcte?

Es clar que no parlo de situacions il·legals ni d'abús. Les autoritats i lleis estan per a protegir-nos de situacions així i hauríem de buscar ajuda si aquest és el cas.

Em refereixo a l'esmentat anteriorment, a aquests moments en els quals en lloc de realitzar els teus somnis, és moment de dedicar el teu temps a uns altres. Els levites dedicaven vint anys de les seves vides al servei del tabernacle; tu potser menys. Però t'animo a fer la teva tasca amb goig.

L’apòstol Pau ho explica així. «En qualsevol tasca que emprengueu poseu-hi l’ànima, com si fos pel Senyor i no pels homes, segurs que rebreu del Senyor la recompensa de l’herència. El Senyor que nosaltres servim és el Crist.»
COLOSSENCS 3:23-24 BEC

Vols una herència que no s'esvaeix? Déu no oblida el fet en El seu nom; ni tan sols un got d'aigua donat en temps de necessitat. Fes el teu treball avui com per al Senyor, i confia en la seva cura.