Els capítols que segueixen a les pràctiques d'ofrenes i sacrificis tracten dels sacerdots i de les normes que el poble havia de seguir. Tots, inclosos els propis sacerdots tenien instruccions específiques de puresa.

Aaron i els seus fills havien estat seleccionats per a exercir com a sacerdots, anant a Déu en nom del poble. Era un lloc especial el de sacerdot, però no era un treball fàcil. Si has estat llegint els capítols que descriuen la purificació dels sacerdots, veuràs que els que venien a Déu tenien una gran responsabilitat de mantenir les seves vides pures. Veiem amb tristesa com dos dels fills d’Aaron, Nadab I Abihú, van prendre a la lleugera la seva responsabilitat i se'ns diu que van oferir a Déu “foc estrany”. En lloc de fer, com veiem vegada rere vegada en el text, “com Déu havia manat,” el van fer a la seva manera. No ens especifica els detalls del que va succeir, però sí que va haver-hi un incendi en el lloc del santuari, i ens mostra la tristesa d’Aaron en veure que els seus fills havien perdut la vida per no seguir les instruccions.

Ja sé que alguna ara mateix estarà pensant que les conseqüències de no seguir els mandats que havien rebut van tenir conseqüències massa greus. No et culpo. Jo també m'he trobat a mi mateixa en algun moment, en llegir el llibre de Levític, qüestionant el judici de Déu o la gravetat d'un càstig. Sincerament, vaig haver de parar i demanar perdó a Déu, perquè sé que quan qüestiono les seves decisions, estic demostrant que no el conec bé. Estic demostrant que tinc una manera de pensar més de la societat on vic que de la pàtria celestial desitjada. Si confio que Ell és sant, bo i just, arribo a la conclusió que el seu judici és encertat, just en mesura i bo.

Aaron mateix no qüestiona a Déu. Ell coneix als seus fills i sap el que ha passat; Déu va decidir no compartir amb nosaltres els motius, però hem de confiar en el seu just judici.

Hem estat veient que Déu no és capritxós, que perdona vegada rere vegada. Però hem vist que Déu és Sant, summament sant. No pot tolerar el pecat. I què et sembla si consentís el pecat d'aquells que venien a oferir les ofrenes del poble? Seria com permetre la corrupció dels nostres líders quan ja s'ha comprovat que aquesta existeix. Això asseguraria la deterioració de la societat.

En els capítols que ens donen les normes de comportament del poble de Déu, ens diu vegada rere vegada que Déu no volia que el seu poble fes el que els cananeus feien. Volia que fossin Sants perquè Ell és Sant. És per això que especifica practiques com oferir als bebès al foc a Moloc, o relacions il·lícites practicades pels de la terra i que Déu literalment diu que abomina. Déu volia que aquest poble triat per ell prosperés, i per a això els va donar normes i conseqüències específiques.

Això em porta a ressaltar com tracta Déu amb el pecat. Moltes vegades jutgem a la gent, condemnant a algú per alguna cosa que ni ella mateixa sap que ha fet. Em crida l'atenció que en el llibre es repeteix una vegada i una altra la frase “quan arribi a ser conegut el pecat” o “quan conegués el seu pecat.” El primer pas per al penediment era un reconeixement de falta. Una vegada la persona entenia que havia fet alguna cosa malament, podia restituir i continuar endavant. Aquest cicle ocorria amb caps o amb qualsevol del poble. Ningú vivia per sobre de la llei de Déu. És per això que hi ha diversos capítols en el llibre que dona detall per detall normes d'actuació i com arreglar una situació d'impuresa.

A l'hora d'establir normes, fem bé en què siguin clares. El llibre de Romans en el nou testament ens parla de la llei, i es refereix a aquesta llei de Moisès, com l'instrument que Déu usa perquè la persona sàpiga que ha pecat.

«Ja que ningú no podrà ser justificat als seus ulls en base a les obres de la Llei. De fet, per la Llei prenem cons-ciència del pecat.» Romans 3:20

La llei no es va establir per a justificar a ningú, és a dir, Déu sabia que era impossible que la llei es complís. Llavors, per què la va establir? De la mateixa manera que el reglament de circulació no s'ha establert perquè el qui sempre la compleix guanyi el premi de millor conductor, la llei de Déu no és per a donar premi al qui la compleixi. La norma s'estableix perquè puguem tenir consciència quan estem infringint-la. És a dir, el senyal de 120 en l'autovia està perquè sàpigues que si vas a 130 estàs passant el límit de velocitat. I al mateix temps que s'estableix la normativa, s'estableixen penalitzacions per cada infracció i una manera de resoldre-les.

Això és el que feia la llei de Moisès. Però veiem a Romans que Déu ho simplifica dient:
«Ara, en canvi, al marge de qualsevol llei, s’ha manifestat la justícia de Déu, testificada per la Llei i els profetes; justícia que Déu concedeix per la fe en Jesucrist a tots els qui creuen. A tots sense distinció, perquè tots van pecar i estan privats de la presència de Déu,» ROMANS 3:21-23 BEC

És a dir, tots pequem, i ningú pot aconseguir la glòria de Déu per les seves obres; és impossible. Però, diu, però la justícia de Déu és concedida a part de la llei. Ara la reconciliació és per la fe.

Repassem llavors; la llei ens mostra la impossibilitat d’obtenir justícia pels nostres propis mèrits. Però quan reconeixem la nostra incapacitat, llavors podem apropiar-nos per la fe del sacrifici pel pecat, això és, Crist.

Desitjo que aquesta reflexió t'ajudi a entendre aquest llibre millor i a veure la santedat de Déu i el seu desig de compartir-la amb tu.